CUENTOS, LEYENDAS, POEMAS...
DE COMETAS Y VIENTOS.

jueves, 27 de mayo de 2010

L´ESTEL DE COLORS de Joles Sennell



Jo, com veieu, sóc un estel gris. Però no sempre he estat així. Abans era de molts colors. I no us penseu que estic trist per ser de colors gris, no. Estic content, molt content ... Però perquè entengueu la meva alegria, potser us hauria d'explicar la meva història.
Per començar, a mi no em va fer ningú. Jo vaig néixer molt  lluny d'aquí, en una selva amb arbres de color lila i lianes de color groc i matolls de color taronja. Era una selva tota plena de color. Jo vaig sortir d'una carabassera de color carmí.
Va anar així: la carabassera va fer una flor roja i blava. La flor es va fer gran i gran i, després, quan van caure els pètals, es va convertir en una carabasseta. La carabesseta tenia tots els colors de l'arc de Sant Martí i també es va anar fent gran i gran fins que es va fer molt grossa.
Quan va haver crescut prou, la carabassa es va obrir dolçament, com s'obren les mares i de dins en vaig sortir jo, l'estel de colors.
De primer jugava amb l'herba i les flors de la selva. Però em vaig fer amic d'un buf de vent que havia entrat a la selva i ens vam anar a jugar a prop de les bromes.
Amb l'ajut del buf de vent vaig pujar més amunt que les branques més altes dels arbres més alts. I molt més amunt encara. Vam pujar tan enlaire que vam arribar on pasturaven les bromes, totes botides i blanques.
Després el buf em va convidar a anar a donar un volt pel món i vam córrer valls i serralades, rius i mars, camps i boscos, deserts i planes... Tot allò em divertia molt.
I un dia vam arribar a una ciutat molt gran. Ens la miràvem des de dalt de tot. A mi no em va agradar gens. Era una ciutat tota grisa: no tenia cap altre color que el gris.
I la gent anava pel carrer amb cara de pocs amics, com si les sabates els estiguessin fent mal tota l'estona. I les cases semblaven molt ensopides, tan grises. I els cotxes fins i tot feien por, anant rabents d'una banda a l'altre. Fins i tot l'aire semblava trist,  tot ple de volves grises...
Des de dalt de tot vaig veure, en una finestra, un nen que tenia una mirada trista. I m'hi vaig voler fer amic. Tots els estels hem de tenir nens amics perquè ens facin volar al damunt del vent. Jo vaig decidir que seria amic d'aquell nen de la mirada trista que vivia en la ciutat grisa.
I vaig deixar anar el cordill a poc a poc fins que va anar a parar davant de la seva finestra. El nen va veure el cordill, va mirar enlaire i es va adonar de la meva presència. Va agafar el cordill
i va somriure. Però el seu somrís encara era trist.
Vaig pensar que en aquell lloc tothom feia tan mala cara per culpa del gris i vaig demanar al meu amic, el buf del vent, que bufés molt i molt i fes fugir aquell color tan poc engrescador. Però per més que va bufar i bufar, no va poder-lo fer fugir.
Aleshores em vaig adonar que el que passava era que a la ciutat mateixa es fabricava el color gris en unes grans fàbriques. I que a les botigues només s'hi podia comprar el gris. Tot es feia amb el gris. I el gris no estava sols per fora, sinó que la gent també el duia a dins i no se'n podia deslliurar.
Llavors vaig pujar i pujar fins que vaig trobar un núvol ple d'aigua i m'hi vaig ficar i hi vaig estar en remull una bona estona fins que els colors se'm van estovar.
Després vaig baixar una atra vegada fins a la ciutat i em vaig acostar a la gent i a cadascú li deixava anar una gota d'un dels meus colors: a aquell una de groga, a aquest una de blava, a aquell de més enllà una de roja, a aquest d'aquí una de verda. Vaig anar deixant gotetes damunt la gent de mil colors diferents: marró, lila, taronja, violeta, blanca...
Les gotetes de colors xopaven la gent i els mullaven per fora i per dins. Els arribaven al fons de tot i era com una llumeta que els il.luminava per dintre. I la gent se n'anava a les botigues, a les oficines, a les fàbriques i deia: "Avui no vull color  gris, avui en vull de groc i de blau'". O bé de verd carmí, blau cel.. .
Els venedors i fabricants de gris estaven esverats i contestaven: "I ara! Nosaltres només fem gris! Només venem gris!"
Però la gent, com que duia els colors a dins, no es conformava i se'n va anar a buscar pel seu compte, els colors que volia.
L'un va anar a cercar el color groc al sol del migdia. L'altre va trobar el color blau al moll del cel. L' altre va ensopegar amb el color maragda arran de l'horitzó del mar. N'hi va haver un altre que va aconseguir el roig a les bromes de la posta. Un altre va anar fins a les muntanyes nevades per tenir el color blanc de la neu. Un altre no va anar gaire lluny per fer-se amb el taronja: el va
descobrir al caliu de les brases. Hi havia qui s'entestava a trobar el violeta als racons de la nit i va aconseguir el seu propòsit. I n'hi havia d'altres que trobaven fàcilment el verd en l'herba fresca del matí.
Cadascú va anar a buscar el seu color i el va dur a la ciutat i el va deixar al mig de les places i els carrers perque tothom el fes servir quan en tingués ganes. I a mesura que els colors entraven a la ciutat el gris es fonia.
I a la fi, la ciutat va esdevenir virolada i bonica com mai no havia estat, i la gent somreia pels carrers, i els cotxes circulaven dolçament i tot era ple de llum i fins i tot les fàbriques i les oficines van haver de deixar el gris i prendre d'altres colors més bonics.
I jo sóc amic de tots els nens i nenes de la ciutat, i mentre ells sostenen el meu fil, volo amb el vent i jugo amb les bromes.
Jo ara, després d'haver donat tots els meus colors a la gent, sóc gris. Però sóc feliç. I també sóc bonic. Perquè el gris barrejat entre tots els altres colors, també és un color bonic. 
("Llibres del Sol i de la Lluna" Publicacions Abadia de Montserrat)


No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada